Era un diumenge com qualsevol altra, avorrit, i es que la Dolores podia matar qualsevol dia menys els diumenges, la veritat es que havien passat uns dies des del seu últim assassinat i ja en tenia ganes tot i que la Dolores ja maquinava una de les seves.
La Dolores els Diumenges acostumava a fer neteja, ja que havia decidit no matar d’aquesta manera estava entretinguda i avui tocava fer neteja dels records de la seva infantesa. D’aquesta manera la Dolores va agafar una llauna gran i va sortir al terrat amb els pocs records que li quedaven, unes quantes fotos de quan era petit, el llibre de família, documents amb el seu nom de veritat “Abel”, al qual no s’havia acostumat mai, i més fotos de la seva família, una família que no sabia res, que es pensava que aquell fill tan estrany que havien tingut havia desaparegut en estranyes circumstàncies, ja que segurament la realitat era més estranya encara.
Mentres Dolores cremava, la ràdio de fons:
- Sembla que no podem estar tranquils, l’assassí de Gràcia torna a atacar, i aquesta vegada s’ha passat, la policia segueix investigant tot i que no hi han proves suficients i els veïns aterroritzats es pregunten... quant s’acabarà aquest mal son?
Dolores va apagar la ràdio murmurant amb mala llet:
- Ja estic cansada d’aquesta societat masclista, sóc una assassina, no un assassí, juro pel que sigui que la propera vegada que mati deixaré ben clar que són una dona, m’ha costat molt arribar a ser la dona que soc i no hem deixaré trepitjar, per tu ni per ningú, periodista de pacotilla.
I va anar a la dutxa, amb tot això la seva pell apestava a fum, l’aigua queia lentament sobre el cos nu de a Dolores i ella amb la pastilla de sabó anava acariciant el seu cos, els seus pits, la seva esquena, les seves cuixes, el seu penis llarg i gruixut....
De sobte va començar a plorar, tant que s’ofegava, no podia més.
Dolores s’havia donat compte que estava matant a totes les persones que no la deixaven ser la dóna que ella volia ser, però la cosa que més mal li feia, allò que cada la recordava qui era encara seguia amb vida.
Dolores ja s’havia estat informant, si se la tallaven, la broma li sortiria per uns 18.000 Euros, amb tota la sang que havia vist i tot el que havia tallat, era incapaç d’acabar amb aquella part d’ella que li feia tant de mal.
Però Dolores ho tenia tot, calculat fredament, les vacances eren a punt de començar i la seva família sempre anava a la casa familiar de Cadaqués.
Arribat el moment estava disposada a acabar amb tot el seu passat d’una vegada, i amb els diners de la herència es pagaria l’operació, es posaria més pits i es faria uns quants retocs.
La Dolores els Diumenges acostumava a fer neteja, ja que havia decidit no matar d’aquesta manera estava entretinguda i avui tocava fer neteja dels records de la seva infantesa. D’aquesta manera la Dolores va agafar una llauna gran i va sortir al terrat amb els pocs records que li quedaven, unes quantes fotos de quan era petit, el llibre de família, documents amb el seu nom de veritat “Abel”, al qual no s’havia acostumat mai, i més fotos de la seva família, una família que no sabia res, que es pensava que aquell fill tan estrany que havien tingut havia desaparegut en estranyes circumstàncies, ja que segurament la realitat era més estranya encara.
Mentres Dolores cremava, la ràdio de fons:
- Sembla que no podem estar tranquils, l’assassí de Gràcia torna a atacar, i aquesta vegada s’ha passat, la policia segueix investigant tot i que no hi han proves suficients i els veïns aterroritzats es pregunten... quant s’acabarà aquest mal son?
Dolores va apagar la ràdio murmurant amb mala llet:
- Ja estic cansada d’aquesta societat masclista, sóc una assassina, no un assassí, juro pel que sigui que la propera vegada que mati deixaré ben clar que són una dona, m’ha costat molt arribar a ser la dona que soc i no hem deixaré trepitjar, per tu ni per ningú, periodista de pacotilla.
I va anar a la dutxa, amb tot això la seva pell apestava a fum, l’aigua queia lentament sobre el cos nu de a Dolores i ella amb la pastilla de sabó anava acariciant el seu cos, els seus pits, la seva esquena, les seves cuixes, el seu penis llarg i gruixut....
De sobte va començar a plorar, tant que s’ofegava, no podia més.
Dolores s’havia donat compte que estava matant a totes les persones que no la deixaven ser la dóna que ella volia ser, però la cosa que més mal li feia, allò que cada la recordava qui era encara seguia amb vida.
Dolores ja s’havia estat informant, si se la tallaven, la broma li sortiria per uns 18.000 Euros, amb tota la sang que havia vist i tot el que havia tallat, era incapaç d’acabar amb aquella part d’ella que li feia tant de mal.
Però Dolores ho tenia tot, calculat fredament, les vacances eren a punt de començar i la seva família sempre anava a la casa familiar de Cadaqués.
Arribat el moment estava disposada a acabar amb tot el seu passat d’una vegada, i amb els diners de la herència es pagaria l’operació, es posaria més pits i es faria uns quants retocs.
.
El dia havia arribat, portava setmanes planejant-lo tot!
Aquesta vegada volia una cosa més original, i no volia embrutar-se les mans amb la seva pròpia sang.
Camí de Cadaqués la Dolores anava esborrant els records de tota la seva vida, un per un.
A la Dolores li feia il·lusió matar-los amb picadures de vívores verinoses però a Barcelona es difícil trobar-les i en necessitava al menys trenta, quina ràbia hauria estat be, va dir pensant en veu alta, mentre es retocava el maquillatge al mirall retrovisor del seu cotxe.
Ja havia arribat, era molt fosc, però la seva família estava desperta ho sabia pels llums de la casa.
Dolores va picar la porta enèrgicament i el seu pare va obrir la porta:
-Qui es?
-Jo, podeu obrir si us plau, m’he quedat tirada amb el cotxe i es molt tard, no puc fer fins demà, he trucat i la grua vindrà demà a primera hora però tinc por de dormir al cotxe sola.
Ella els coneixia molt be, eren molt hospitalaris, i tal com ho havia previst la van acollir molt amablement.
Feia molts anys que no es veien i gairebé eren uns estranys, el pas del temps havia passat per ells sense compassió.
Eren les cinc de la matinada, Dolores es feia la dormida al sofà dels seus pares, al mateix sofà que jugava de “petit”...
Segurament ja estan tots dormits! Es el moment va pensar Dolores.
I poc a poc es va aixecar, i va treure de la seva maleta una llauna de benzina i va començar a tirar-lo per tota la casa. De sobte va començar a cridar:
Tot per la vostra culpa, us odio i penso cremar-vos com he cremat tots els meus records, per la vostra culpa no soc qui hauria de ser i ara m’he de fer a mi mateixa, heu de morir.
La nostra protagonista va llançar la cigarreta encesa i amb aquest gest net i elegant va cremar aquella casa familiar amb tota la seva família dintre.
Tot el poble va venir però ja era massa tard.
Un altra cop la Dolores va sortir victoriosa i estava molt contenta ja que finalment podria complir el seu somni.
Aquesta vegada volia una cosa més original, i no volia embrutar-se les mans amb la seva pròpia sang.
Camí de Cadaqués la Dolores anava esborrant els records de tota la seva vida, un per un.
A la Dolores li feia il·lusió matar-los amb picadures de vívores verinoses però a Barcelona es difícil trobar-les i en necessitava al menys trenta, quina ràbia hauria estat be, va dir pensant en veu alta, mentre es retocava el maquillatge al mirall retrovisor del seu cotxe.
Ja havia arribat, era molt fosc, però la seva família estava desperta ho sabia pels llums de la casa.
Dolores va picar la porta enèrgicament i el seu pare va obrir la porta:
-Qui es?
-Jo, podeu obrir si us plau, m’he quedat tirada amb el cotxe i es molt tard, no puc fer fins demà, he trucat i la grua vindrà demà a primera hora però tinc por de dormir al cotxe sola.
Ella els coneixia molt be, eren molt hospitalaris, i tal com ho havia previst la van acollir molt amablement.
Feia molts anys que no es veien i gairebé eren uns estranys, el pas del temps havia passat per ells sense compassió.
Eren les cinc de la matinada, Dolores es feia la dormida al sofà dels seus pares, al mateix sofà que jugava de “petit”...
Segurament ja estan tots dormits! Es el moment va pensar Dolores.
I poc a poc es va aixecar, i va treure de la seva maleta una llauna de benzina i va començar a tirar-lo per tota la casa. De sobte va començar a cridar:
Tot per la vostra culpa, us odio i penso cremar-vos com he cremat tots els meus records, per la vostra culpa no soc qui hauria de ser i ara m’he de fer a mi mateixa, heu de morir.
La nostra protagonista va llançar la cigarreta encesa i amb aquest gest net i elegant va cremar aquella casa familiar amb tota la seva família dintre.
Tot el poble va venir però ja era massa tard.
Un altra cop la Dolores va sortir victoriosa i estava molt contenta ja que finalment podria complir el seu somni.
Text: Sylver Galaxy
Il·lustracions: A. Jesús.
